En un océano de manipulación navegantes antimilitaristas se encuentran en una isla virtual de desobediencia, noviolencia y construcción de la Paz
Secciones
> Informativa
  Movimiento 15M
> Documental
  Talleres
  Historia del antimilitarismo
  Noviolencia
  Objeción de conciencia
  Recursos gráficos
  Recursos multimedia
  Teoría política
  Represión
  Medio Ambiente
  Mujeres y antimilitarismo
  Anticapitalismo
  Instituciones militares
  Varios
  Intervencionismo humanitario y misiones de paz
> Observatorio de conflictos
  Iraq
  Palestina
  Colombia
  EEUU
  Guerra y mujeres
  Infancia y guerra
  Varios
  Afganistán
  Libia
  Costa de Marfil
  Siria
  Mali
  Sáhara Occidental
  Ucrania
  Turquía
> Campañas
  Objeción Fiscal al Gasto Militar
  Desobedece a las guerras
  Contra la I+D Militar
  Comercio y producción de armas
  Juguete bélico
  Feminismo y antimilitarismo
  Locales
  Varios
  Banca
  Educación para la paz
  La guerra empieza aquí. Parémosla desde aquí
  Recortar lo militar
  Contrarreclutamiento
> Cajón de sastre
  Humor
  Creación
  Comentarios gráficos
  Contactos
  Varios
> Solidaridad entre los pueblos

La guerra no és gènere femení

Publicado en Levante (7 de marzo de 2003)

Sección:Mujeres y antimilitarismo
Sábado 11 de diciembre de 2004 0 comentario(s) 1714 visita(s)

Ana Gimeno

Les dones, que han dut a terme una de les revolucions pacífiques més grans de la història, no han estat presents als cercles de poder que han decidit les guerres. Durant l’últim segle, el posicionament contra la violencia i el militarisme ha estat un dels principals eixos del debat i la reivindicació feminista arreu del món i, tot i que no seria just simplificar les aportacions individuals de les dones en un sol discurs femení, com si d’un pensament col•lectiu i únic es tractara, sí és cert que, amb un ventall de matissos i singularitats, les dones han aportat una percepció diferent dels relats masculins sobre la guerra.

Autores com Simone Weil, Virginia Woolf, Doris Lessing, Christa Wolf, Gertrude Stein, Joanna Bourke, Dulce Chacón, Petra K Kelly, Vandana Shiva, Arundhati Roy, entre altres i, més a prop, valencianes com la periodista Lola Bañón, rescaten el rerefons humà d’una realitat pervertida pel llenguatge oficial, destapen detalls que el discurs mediatic no contempla i posen de manifest que la guerra, com diu Weil, sols és una alternativa per als que consideren que matar és més facil que pensar.

Remontant-se als orígens dels textos epics, Christa Wolf recala en la Iliada d’Homer per a rescatar d’ella la veu de les dones. En Casandra, Wolf reinventa el mite i lluny de relatar l’epopeia de l’heroi vencedor, conta la història d’una de les seues victimes, una dona troiana que es construeix una identitat aliena a la logica belicista: «Entre morir i matar hi ha una tercera possibilitat, viure». La protagonista es debat entre el saber intuitiu i la voluntat de creure en el discurs oficial, però se n’adona que és el discurs del poder, militarista i patriarcal, el que produeix la realitat de la guerra i per tant, dins d’ell no hi ha possibilitats de canvi.

Casandra mostra una guerra en la que no hi ha espai per a les dones, les redescobreix com a víctimes i com a germanes, alienes a separacions i identitats absurdes imposades per les fronteres: «Mirant-ho bé -encara que ningú s’atrevia a mirar-ho així- els homes d’ambdos bàndols semblaven aliats contra les nostres dones». Al mateix temps, la protagonista descubreix la capacitat per burlar la guerra i la ilusió patriarcal d’omnipotencia i les dones de Casandra, encara que no aconsegueixen detenir la guerra ni proposen una solució al conflicte, trien no ser com la guerra les necessitava -«Teniem que ser com l’enemic per a poder derrotar-lo. Això no ens convencia»- i evidencien la possibilitat d’ ordenar el món sobre un eix diferent al de la força i la violència.

La imatge de la dona com a genere en el context de les guerres ha estat sotmesa sovint a consideracions patriarcals i simplistes de la mateixa manera que ho han estat el dolor i les conseqüències psicològiques i emocionals. L’autora anglesa Joanna Bourke alerta de la perillositat de simplificar la guerra en reculls d’històries militars perque «l’assassinat en massa esdevé una relació insubstancial del recompte de cossos» que podria fer disminuir la magnitud de l’horror. Bourke conta amb rigurositat en “La segona guerra mundial. Historia de les víctimes” (Editorial Empúries / Paidós) la guerra segons les víctimes, recollint testimonis dels protagonistes per a recordar el significat de l’holocaust; l’horror, la fam, l’angoixa, els estralls físics i psicologics d’un conflicte que no hauria de quedar esborrat de la memòria.

La segona Guerra Mundial «mereix ser qualificada com l’esdeveniment més horrorós de la historia contemporània per la manera en que els processos de deshumanització i matança es van fonamentar en un pretés «càlcul racional»», considera l’autora. La proporció de morts civils, que en la guerra del 1914 va ser del 5%, a la guerra del1939 va ser del 66%. A déu estats varen ser assassinats més civils que militars; dels sis milions de polonesos que moriren a les mans dels alemanys, una tercera part eren xiquets. En aquest context, conta Bourke que les dones van jugar un paper important en molts aspectes. En la resistència de l’Europa ocupada es van involucrar en la majoria d’accions perilloses, però en especial, la labor més important que van dur a terme les dones va ser amagar jueus, salvar vides.

L’escriptora nordamericana d’origen alemany i jueu, Gertrude Stein, va escriure a França durant l’ocupació alemanya el seu propi testimoni sobre les guerres. En “Guerras que he visto” (Alba editorial) reuneix una autobiografia i una reflexió històrica des d’un esperit radical de revolució dels generes, encara que amb un estil més distanciat i fred que Bourke. L’autora, nascuda al 1874, conta còm ha viscut la guerra hispano-americana, la Primera i la Segona Guerres Mundials, enllaça amb el record d’altres guerres conegudes o llegides i, a través de detalls de la vida quotidiana de l’ocupació, apunta la idea de l’evolució de la història amb la Segona Guerra Mundial com a veritable principi del segle XX.

La propia experiència com a font és també el cas de “Palestinos” (Editorial Planeta) on la periodista valenciana Lola Bañón, enviada especial a territori palesti, es centra en la vessant humana del conflicte. Amb un text entre el reportatge periodístic i l’assaig, l’autora posa de manifest «realitats que no apareixen al discurs dels mitjans de comunicació i que ajuden a explicar perque surgeix el conflicte». Amb aquest llibre pretén «desmontar tòpics i descubir la cara humana d’una guerra que és potser un dels conflictes dels que més s’ha parlat i sobre el que menys es coneix". El llenguatge és un dels elements distorsionadors del missatge, «està pervertit i cal una revisió perquè entre altres coses mai no es pot dir que defensar la guerra és una postura responsable, com està fent-se respecte d’Irak», afirma la periodista. El discurs occidental actual, comenta Bañón, «arrossega el lastre de la cultura cínematogràfica, resta valor al dolor palestí, difon una imatge molt simplificada del que significa una guerra i actualment molts europeus ja no saben ni es poden imaginar que és això perquè no l’han patit mai». Les guerres, diu Bañón, «només les justifiquen els que no les han viscut, estic convençuda que la violència solament engendra violència».

Quan un home preguntà a Virginia Woolf: còm podem evitar la guerra en la seua opinió?, l’autora respongué que només quan tinga dret a rebre la mateixa educació i les mateixes oportunitats professionals i socials que un home, una dona podrà contestar sense limitacions a una pregunta com aquesta. Així, A “Tres guineas” (Editorial Lumen), Woolf manifesta la seua oposició a que el seu país participe en la primera guerra mundial i al mateix temps fa una anàlisi en profunditat de la discriminació que pateix la dona i reivindica la igualdat com a fonament per a un món racional i pacífic. Siga com siga que sóm diferents, explica, «la nostra ajuda ha de ser diferent. La contestació a la seua pregunta ha de ser que la millor manera en que podem ajudar-li a evitar la guerra no consisteix en repetir les seues paraules i seguir els seus mètodes, sinó en trobar noves paraules i crear nous metodes. La millor manera en que podem ajudar-li a evitar la guerra no consisteix en ingresar en la seua societat, sinó en romandre fora d’ella».

Simone Weil és potser una de les dones que més ha aprofundit en les reflexions sobre la guerra. En “La guerra segons Simone Weil” (tandem Edicions), Maite Larrauri estudia i explica l’obra de Weil, una ment brillant i compromesa fins els límits, que mai no va tenir por de qüestionar-se fins i tot els ideals comuns d’aquells junt amb els quals lluitava. Com explica Larrauri, per a Weil, «l’organització de les relacions humanes és inseparable de l’exercici d’un cert poder; pero l’atribució de poder és esencialment arbitrària, si el poder es permanentitza en aquells que manen es perquè gaudeixen d’un prestigi que no tenen els que obeeixen. I el prestigi és una imatge inflada del jo, és fruit de la imaginació i és en aquesta tendencia del humans a exercir permanentment el poder; a posseir el prestigi que li permeta exercir-lo, on cal analitzar en què consisteix l’engranatge de la força». En l’enfrontament, qui es fa obeir surt victoriós i voldra conservar aquesta obediència fins que no existisca més voluntat que la seua, diu Weil.

Una de les accions més injustes que es comet en tota guerra és, per a l’autora, «forçar la imaginació del vençut fins a imposar-li que es llegesca ell mateix de la mateixa manera que ho faria el vencedor». A més, es fa «una lectura dels éssers humans que els resta realitat, tornant-los abstractes portadors d’una bandera, d’una ideologia».

Es evident, considera l’autora, que la guerra no la fan els qui calculen, combinen i mesuren, és a dir, els qui pensen, sinó éssers humans fets materia, dirigits per l’impuls de la força, reduïts a titelles. Les banderes com la llibertat i la democràcia, explica, darrere de les quals s’armen els exèrcits, oculten una lluita per ser el més.fort. Està en joc el prestigi, el que s’imaginen ser uns i altres i pot més el desig de demotrar-ho que l’obtenció de beneficis materials.

Per a Simone Weil, si participem del prestigi que la societat confereixa la força, estem recolzant, sense saber-ho, alguns fets criminals. Per contra, diu l’escriptora, pensar, com un exercici de desitjar conéixer la veritat, més enllà. de les ideologies que proporcionen pensaments enllaunats, pot ser enemic de les forces que dominen la societat. És, com dir NO, negarse a sotmetre’s a elles.

Comenta este artículo   Volver arriba

Nota: los comentarios ofensivos podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación

   
Volver a la página Principal
Ver comentarios
Spip Sitio desarrollado con SPIP v1.9.2 , un programa Open Source escrito en PHP bajo licencia GNU/GPL.
Licencia de Creative Commons Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons, mientras no se indique otra cosa.