En un océano de manipulación navegantes antimilitaristas se encuentran en una isla virtual de desobediencia, noviolencia y construcción de la Paz
Secciones
> Campañas
  Objeción Fiscal al Gasto Militar
  Desobedece a las guerras
  Contra la I+D Militar
  Comercio y producción de armas
  Juguete bélico
  Feminismo y antimilitarismo
  Locales
  Varios
  Banca
  Educación para la paz
  La guerra empieza aquí. Parémosla desde aquí
  Recortar lo militar
  Contrarreclutamiento
> Observatorio de conflictos
  Iraq
  Palestina
  Colombia
  EEUU
  Guerra y mujeres
  Infancia y guerra
  Varios
  Afganistán
  Libia
  Costa de Marfil
  Siria
  Mali
  Sáhara Occidental
  Ucrania
  Turquía
> Informativa
  Movimiento 15M
> Documental
  Talleres
  Historia del antimilitarismo
  Noviolencia
  Objeción de conciencia
  Recursos gráficos
  Recursos multimedia
  Teoría política
  Represión
  Medio Ambiente
  Mujeres y antimilitarismo
  Anticapitalismo
  Instituciones militares
  Varios
  Intervencionismo humanitario y misiones de paz
> Cajón de sastre
  Humor
  Creación
  Comentarios gráficos
  Contactos
  Varios
> Solidaridad entre los pueblos

Sobre la censura a los músicos callejeros

Enviado por croacroac

Sección:Represión
Sábado 7 de mayo de 2005 0 comentario(s) 2088 visita(s)

www.paualabajos.com

MÚSICA I CARRER

El New York Times va publicar el juliol de 1992 la història d’un home, Vedran Smàilovic, que durant el transcurs de la guerra dels Balcans, fart de mines antipersona, carros de combat, tocs de queda i víctimes civils, va eixir al carrer per interpretar amb el seu violoncello l’adàgio d’Albinoni com a senyal de protesta: pretenia demostrar al món la irracionalitat d’aquell conflicte bèl•lic, tractava d’obrir els ulls als milions de televidents que assistien apàtics al fratricidi.

Durant vint-i-dos dies consecutius, a les 17:30 hores, enmig del foc creuat de la ciutat bòsnia de Sarajevo, Smàilovic va tocar el seu instrument sota l’atenta mirada dels soldats atrinxerats en la zona i dels periodistes europeus i nord-americans, que no donaven crèdit al que estava succeint. Vint-i-dos veïns seus faltaren en una pastisseria del barri, com a conseqüència d’un morter mal encaminat.

Vestit d’etiqueta, amb l’uniforme de l’Orquestra de l’Òpera de Sarajevo de la qual era violoncel•lista titular, aquest músic va protestar enèrgicament, sense paraules, contra la devastació que comporta una guerra, qualsevol guerra. Vedran Smàilovic es va convertir en un símbol, en un referent per a totes aquelles persones que no creuen en la violència com a solució per als problemes polítics. La música, en el cas que ens ocupa, era una forma de dissidència.

València, tretze anys després: entra en vigor la nova normativa d’Activitats en la Via Pública, que castiga amb una multa de cinc-cents euros qualsevol manifestació artística (músics, mims, malabaristes, etc.) espontània que tinga com a escenari els carrers del municipi, i més particularment, el districte de Ciutat Vella.

És aquesta la capital cosmopolita i avantguardista amb què s’omplin la boca els polítics locals? És València una ciutat oberta a la modernitat? Pense que no. Invertir una xifra escandalosa de les arques públiques en un projecte colossal com la Ciutat de les Arts i les Ciències no és suficient per desmarcar-se de tota la càrrega de prejudicis i provincianisme ranci que atresoren els nostres polítics representants, per molt que els gratacels de Calatrava s’assemblen a les columnes de la Llotja: El Cabanyal es cau a trossos, literalment.

El barri del Carme té l’aparença de Mosul o Bagdad, i el maquillatge de la Bienal no enganya ningú. L’AVE arribarà, tard o d’hora, però els usuaris del metro seguiran desesperant-se en les estacions, clamant al cel, indignats davant d’un servei deficient. Reivindicar unes senyes d’identitat, per moltes adhesions que reba el manifest Broseta, no és prou per preservar el nostre patrimoni cultural.

Prorrogar una batalla de nomenclatures fins a la sacietat, mentre la llengua dels valencians (digueu-li X si voleu) perd un 10% de parlants per dècada; ometre els músics que utilitzen el valencià com a vehicle d’expressió de les ones de RTVV; no potenciar la literatura d’un idioma minoritzat com és el nostre; en definitiva, vulnerar sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament de 1983 no és precisament predicar amb l’exemple.

Sóc cantautor i escric cançons en la meua llengua. Comprove diàriament que els canals de difusió institucionals (la ràdio i la televisió públiques, sobretot) estan prohibits per als valencianocantants per raons de caràcter polític, cosa que em porta a buscar-me altres vies de comunicació amb el gran públic: si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma; si la gent no pot arribar a la nostra música a través de les radiofórmules o els programes de videoclips, anirem nosaltres a trobar a la gent in situ, i com que no trucarem porta per porta, edifici per edifici, l’únic que podem fer és traure les nostres cançons al carrer, actuar en directe (cello, guitarra i veu) per a qualsevol persona que es passege pel centre històric, sense filtres, sense distincions, sense estudis de mercat que determinen els hàbits de consum dels nostres potencials compradors.

Sin trampa ni cartón, com diuen en castellà: ací estem, aquesta és la nostra música, si t’agrada i vols fer-ho, tens la possibilitat de lliurar-nos alguna moneda o, fins i tot, comprar-nos el disc. Si no t’agrada, simplement passa de llarg. Quin és el gravíssim delicte que cometem?

Insinuen que espantem el turisme? París, Londres, Dublín, Madrid, Barcelona regulen l’activitat musical dels seus carrers i l’allau diària de japonesos no s’ha vist perjudicada... Els molesta que exercim el nostre dret a la dissidència? Primer ens censuren la llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació i ara ens tapen la boca en el carrer. Què vindrà després?

Pau Alabajos, músic furtiu

CONTACTE

http://www.paualabajos.com

info paualabajos.com

tlf: 650 889 266

Comenta este artículo   Volver arriba

Nota: los comentarios ofensivos podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación

   
Volver a la página Principal
Ver comentarios
Spip Sitio desarrollado con SPIP v1.9.2 , un programa Open Source escrito en PHP bajo licencia GNU/GPL.
Licencia de Creative Commons Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons, mientras no se indique otra cosa.